ArInt

(Fèlix Pastor, Josep Marimon, Enric Guaus)

ArInt és un duet que busca establir un diàleg musical entre un intèrpret i un algorisme basat en intel·ligència artificial. Inicialment, el paper de l’intèrpret és propositiu i l’algorisme reacciona mentre aprèn. A mesura que avança la peça, amb l’ajut d’eines visuals de generació de partitures gràfiques, els papers s’inverteixen.

El diàleg s’organitza en tres estadis articulats per dos models numèrics. El primer estadi usa un material musical precompost i gestualment molt pur per entrenar un primer model. Els diferents gestos musicals van construint una textura per capes. El segon estadi té un material musical improvisat inspirat per la projecció d’imatges de fragments de partitures gràfiques preelaborades. Els gestos apresos del primer model interactuen per crear la textura d’acompanyament i processar el so de l’intèrpret. Mentrestant, s’entrena un segon model per reconèixer la interpretació lliure que fa l’intèrpret de la informació visual. En el tercer estadi és quan el diàleg és ple: el segon model genera imatges gràfiques en funció dels gestos que detecta de l’intèrpret. Tant els processaments de so del primer model com les grafies generades pel segon model li proposen a l’intèrpret diferents espais d’improvisació que el fan sentir còmode o incòmode d’acord amb una línia estètica preestablerta.

Però, de fet, no hi ha res de nou a ArInt. Usa la tecnologia com s’ha fet sempre, i usa la Intel·ligència artificial perquè és la tecnologia actual. ArInt usa la IA com a part de la interacció entre l’intèrpret i el so. Per això parlem d’intel·ligència augmentada, assumint que en el diàleg presentat, la intel·ligència principal és la de l’intèrpret. És en la part de la retroalimentació entre el so i l’intèrpret on hi intervé la intel·ligència artificial. Aquesta retroalimentació la condiciona i provoca un nou paradigma musical on cal repensar el rol de la partitura (es crea segons la improvisació de l’intèrpret), l’intèrpret (perquè improvisa sobre la partitura que ell mateix engendra) i l’oient (ha de ser capaç de percebre i, si vol, entendre on acaba l’home i comença la màquina, amb l’ajut de visuals).

La proposta escènica té una certa finalitat didàctica. En l’estat actual de la recerca musical i tecnològica, les propostes poden esdevenir un xic massa críptiques. Cal que el públic entengui el que està passant a l’escena i, per això, ArInt proposa unes visuals i una estructura del propi espectacle que faciliten aquest fet: una complexitat creixent però ordenada i explicada que permet a tothom poder seguir el fil. Els visuals tenen un paper clau en la lectura i comprensió del que està passant a l’escenari.

I què passa dalt de l’escenari? Com és sabut, la IA pot ser tant opaca com una capsa negre. Fugint d’aquesta visió, proposem ensenyar “les tripes” d’allò que fem. Tot allò que treballa en la peça està visible: interpret, instrument analògic, instruments digitals, compositors, algorismes i partitures, enginyers i dissenyadors, ordinadors i públic, cables, projectors, microcameres, cables i connectors. Una escena on el ordinador té la mateixa presència que l’intèrpret i aquest que el projector.


La manera més apassionant de poder enfrontar-se directament a la complexitat de la intel·ligència artificial creativa és desde la transdisciplinarietat radical. Tres persones creatives d’àmbits diferents estem investigant i cartografiant les possibilitats que apareixen de la hibridació de totes elles amb la AI. Hi ha algo interessant en el procés d’enfrontar-se a la intel·ligència artificial desde la transdisciplinarietat. La potència de procés més especialitzada vista des de la visió amplia que ens obliga la col·laboració entre persones d’àmbits diferents. L’aprenentatge que succeeix dins de la capsa negra dialogant amb la intel·ligència col·laborativa de tres creadors transdisciplinars. Però lluny de proposar una lluita de força bruta entre la màquina i l’humà, proposem la creació dels matisos que poden aparèixer entre els racons dels algorismes, la intuïció i la tècnica de l’intèrpret i la sensibilitat i intel·ligència natural del espectador. Un triangle dinàmic que busca el diàleg entre múltiples entitats de inteligencia complementaria.

La peça proposada necessita, en aquests primers estadis, d’un públic obert de mires, amb capacitat de sorpresa i amb ganes d’experimentar certes estètiques que caminen en el límit de l’ordre i el caos, entre el soroll i la senyal, entre l’estàtic i el dinàmic, entre l’extinció i la autopoiesis.

El codi generat serà posat a disposició de la comunitat (open knowledge) en un repositori de lliure accés (Github) amb la llicència corresponent. Amb aquesta acció es vol aconseguir posar la peça i el coneixement adquirit a disposició de la comunitat per la seva exploració artística. Entenem que aquest és el camí per seguir avançant l’ús de la intel·ligència artificial en les arts, fins i tot més enllà de qualsevol proposta concreta que es pugui plantejar.

Lamentablement, aquesta proposta no compleix els estàndards d’igualtat de gènere i inclusió social, però esperem que el treball amb la peça a les nostres institucions respectives sigui un estímul per aconseguir-ho en un futur no massa llunyà.